Tot just format a la seu barcelonina, Domènec (“Domingo”) Arquimbau (1760 – Sevilla, 1829) ocupà com a primera plaça la direcció de la capella de Torroella de Montgrí. Després de Torroella, va passar a Tortosa, fins que va opositar a Girona. També Arquimbau segueix el perfil de molts compositors que van ocupar la plaça de mestre de capella a la catedral de Girona a finals del XVIII: hi entrà jove, cap als vint-i-cinc anys, però amb un cert prestigi assolit per la seva trajectòria anterior, i hi féu una estada breu per saltar a una plaça més llaminera. De tota manera, els cinc anys d’estada a Girona, del 1785 al 1790, foren fructífers, sobretot pel que respecta a la composició d’oratoris, dos a St. Tomàs (1786 i 1790) i un a la Mare de Déu dels Dolors (1787). No només a Girona: el 1788, amb motiu de la inauguració de l’església de la Pietat a la Bisbal, Arquimbau va harmonitzar els goigs a la Verge i dirigint-hi tres capelles de música va interpretar un seu oratori, El Arca Santa.
A partir del document elaborat el 1781, amb l’entrada de Jaume Balius, quedaven ben especificades les obres que havia de compondre regularment el mestre de capella, i que Arquimbau també deuria seguir, segons es desprèn del tipus d’obres, cap a trenta-cinc, que han restat a l’arxiu capitular. D’entre aquestes, també hi ha oratoris, dos de dedicats a Sant Tomàs (1786 i 1790) i un a la Mare de Déu dels Dolors (1787). El 1790, Arquimbau prenia possessió d’una important plaça a la catedral de Sevilla. En el zènit de la seva carrera hi va dirigir musicalment les noces de Carles IV amb Maria Lluïsa de Parma i, ja retirat, va ser nomenat soci d’honor del Conservatori de Bolonya. Va morir el 1829, i la seva popularitat i prestigi es va mantenir al llarg del segle XIX.
El de Josep Pons i Pons (Girona, 1770 – València, 1818) ve a ser un cas similar a Arquimbau. Es va formar com a escolà cantor en temps de Jaume Balius i fins i tot també amb Emmanuel Gónima. De molt jove va tenir l’ambició de ser mestre de capella, de manera que va opositar a més de cinc places disperses per tota la Península i, com a deixeble de Balius, es va traslladar amb ell a Còrdova en qualitat d’ajudant i sots-mestre.
Després de la partida d’Arquimbau, l’elecció de Pons per part del tribunal gironí fou unànime, i als vint-i-tres anys retornava de Còrdova i es feia càrrec de la capella de la catedral de Girona des del març del 1791 fins el 1793, data en què fou designat mestre de capella de la catedral de València. El seu llenguatge musical va madurar allà, introduint un clar italianisme belcantista en la música religiosa, tant en la seva música vocal com en les seves obertures i simfonies instrumentals (Ramírez Beneyto, 2005).
La seva breu estada com a compositor a Girona hi ha deixat poca producció –val la pena destacar-ne un oratori a Sant Narcís, conservat fragmentàriament–, però el ressò des del seu càrrec a València va fer que còpies de les seves obres siguin presents a molts arxius catalans.
Enllaços d’interès:
El barroc musical gironí 