A diferència d’altres països, el protagonisme dels instruments dels violins i altres instruments de corda en les peces dels mestres de capella va ser força tardà. La tradició dels instruments d’alè tenia prou pes com perquè, encara a inicis del segle XVIII, les xeremies i sacabutxos acompanyessin moltes obres vocals complint un paper que a d’altres llocs ja era reservat a les cordes. A la catedral de Girona, per exemple, el mestre Gaz feia un ús molt circumstancial dels violins.
Seguint la tradició renaixentista, aquests instruments d’alè s’agrupaven en famílies de diferents registres, com les xeremies, de les quals sovintejaven les agudes, en un registre de soprano o contralt. Així mateix un dels instruments indispensables en tota capella, el baixó, tenia els seus equivalents en registre agut, els baixonets.
Els instruments de corda, en canvi, tenien reservats altres moments. Agrupats en acoblaments anomenats “de música baixa” o “de música sorda”, acompanyaven, per exemple, la processó gironina del Corpus: el 1649 la reglamentació municipal hi estableix un grup de vuit sonadors format per tres tiorbes grans, un violó, un “estrep” (?), dues guitarres i un tamborí de cordes. Aquesta tradició encara continuava el 1706, quan es va pagar a “sis cecs de la música sorda”.
La guitarra tenia molta requesta com a instrument de fàcil accés per als diletants, n’és prova la difusió del Tractat de guitarra de Joan Carles Amat, una eina d’autoaprenentatge molt difosa a tots el Països Catalans, amb una edició bilingüe feta a Girona el 1639.
El despertar de la consciència instrumental, és a dir, la intenció de relacionar cada timbre amb una determinada intencionalitat expressiva, féu que els compositors fossin cada vegada més curosos en especificar, a les particel·les, els instruments que les havien d’interpretar. Tanmateix, es donava per suposat quins instruments eren els que realitzarien l’acompanyament continu i, per tant, aquesta és la part que pot oferir alguns dubtes al respecte. És de suposar que bàsicament aniria a càrrec de l’orgue i, subratllant la línia del baix, el baixó, però també s’hi afegirien circumstancialment altres instruments polifònics que podrien reforçar-ne els acords, com l’arpa —que el mestre Milans tocava— o l’arxillaüt —citat en el testament de Josep Gaz—.
I no sempre es tocava amb els instruments que la partitura prescrivia, sinó que calia adaptar-se als mitjans disponibles. Aquest fet no només devia ser freqüentíssim dins el món de les cobles: en temps de Milans hi ha constància d’una queixa per haver-se usat, en un ofici contractat per un devot, flautes dolces en comptes de violins. El capítol hi va respondre corroborant la llibertat que els particulars tenien per fer-ho.
Un testament esclaridor
El testament del mestre de capella Josep Gaz, redactat el 1710, dóna una idea dels instruments disponibles a la catedral, així com els del propi compositor. Caldria afegir-hi els orgues i els que disposaven els ministrers:
“(…). Item vull i mano que sie entregat al Mestre de la Capella de Música de dita Sta Iglesia Cathedral qui en lo esdevenidor serà i per los serveys de dita Capella un clavissímbol de dos ordres, un arxillaut, tres violins, i tots los papers de música que jo tinc; declarant ab lo present que altres instruments que hi ha com són un sacabutxe, tiple de xirimia, tarota, dos obuesos i un baxonet són ja de dita Sta. Iglesia per aver-los comprats los señors Comissaris de dita Capella, de diners de la mateixa Iglesia.”
Font: Arxiu Històric de Girona, Fons Notarials, notari Ramon Vila, Testaments 1688-1712, n. 751, f. 184 – 187.
El barroc musical gironí 