A les despeses de construcció d’un orgue calia afegir-hi posteriorment les de manteniment i, encara més, les de fer-ne un instrument útil per al culte. La manera habitual per dotar econòmicament la plaça d’organista —també la del mestre de capella— consistia en la fundació d’un benefici, un sistema de rendes que permetria pagar un sou durant una pila d’anys al músic a canvi d’unes tasques o “càrregues” que quedaven ben estipulades a les clàusules d’institució del benefici: a quines festivitats caldria tocar, si l’organista hauria d’educar escolans de cor, clergues o vilatans, etc. Sovint es privilegiava els candidats locals per accedir-hi. Així mateix, moltes vegades se’ls demanava la tonsura i, per tant, havien d’abandonar-lo si mai es casaven.
A l’hora de la veritat, emperò, hi va haver organistes que van actuar com a veritables mestres de capella, organitzant conjunts vocals i instrumentals i dedicant-se també a la composició, sobretot a les localitats on l’organista era l’únic músic professional. Les activitats de Manuel Maymí o Pau Rosés a la Bisbal en són ben representatives, una tasca que aquest darrer va abandonar en passar a ser organista a Castelló d’Empúries. O la de Josep Castelló a Olot, també autor de moltes composicions. Alguns d’aquests organistes van aconseguir càrrecs notables, com Josep Joanetas Serra, un olotí al capdavant de l’orgue del convent madrileny de les Descalces Reials entre 1740 i 1771, on ja hi destacava un altre olotí com a mestre de capella, Josep Bach Joanetas, des del 1732.
La inestabilitat en el càrrec de mestre de capella i les seves especials habilitats van fer de Joan Verdalet (Olot, 1632 – Girona, 1691) el veritable protagonista de la capella musical de la catedral de Girona des que se’n va fer càrrec, el 1652 i fins a la seva mort. És un altre cas d’organista compositor, original fins a convertir-se en un dels creadors més destacats del barroc català, del qual es destaquen obres de polifonia clàssica com els salms Magnus Dominus (1652) o Cantate Domino (1682), la missa amb ministrils del 1671, o la peculiar In festo Nativitatis Domini (1652). Aquesta darrera peça, a set veus, barreja antífones llatines amb respostes en català, amb una intenció humorística molt a to amb l’aire desenfadat de les llibertats nadalenques i els drames litúrgics d’arrel medieval. Joan Verdalet, que va casar-se dues vegades, va originar tota una nissaga de músics i altres beneficiats de la catedral i de la col·legiata de Sant Feliu. El seu fill homònim va ocupar el mateix càrrec que el pare, i uns altres Verdalet pare i fill, Dionís i Joan, varen succeir-se com a organistes de Sant Feliu, sense que resti clar el parentiu amb els primers (Civil, 1972).
Organistes de la catedral de Girona
- Joan Martí, …1607 – 1625
- interinatges de T. Pallarès i Francesc Balle Oliva
- 1630 – 1633: Lluís Méndez
- interinatge de Jaume Vidal
- Jaume Molina, 1635-1652 (+)
- interinatge de Narcís Puig
- Joan Verdalet (pare), 1652 – 1691 (+)
- Joan Verdalet (fill), 1691 – 1711
- interinatge de Joan Bosch
- Emmanuel Jubert, 1712 – 1715
- Miquel Brunet, 1715 – 1751 (+)
- Salvi Arnabat, 1758 – 1785
- Josep Prat, 1785 – 1804 (+)
Enllaços d’interès:
El barroc musical gironí 